A finals de juliol vaig avisar que tancava una etapa professional de la meva vida per iniciar-ne una altra el mes de setembre. Volia escriure aquest post a principis de setembre, però l’aterratge en el nou món, l’adaptació i la tornada a la vida real de les vacances ho han endarrerit tot.  Però sí, ja fa gairebé un mes que ha començat la nova etapa.

On? El títol del post ho explica. M’he incorporat al departament de Nous Projectes de La Vanguardia.es. Torno de nou al món del periodisme digital, però no dins la redacció, sinó pensant novetats, nous productes, diferents formats, maneres diverses d’explicar la realitat… Vaja, una bona oportunitat de disfrutar treballant.

Per postres, treballo amb un equip boníssim, molt professional, de qui aprenc un munt de coses, i per si fos poc, em retrobo professionalment amb dues persones amb qui m’encanta treballar, l’Ismael Nafria i la Mònica Ramoneda. Seguirem informant :-)

Acaba juliol i molts tenim la sensació de final de curs, com quan érem petits. Moltes coses acaben ara, arriben les vacances, i al setembre, tornem-hi. Enguany, el proper setembre, el meu curs começa amb canvi de cole. Finalitza la meva etapa al Citilab, un lloc que encara no sé definir del tot, que m’ha fet patir, que m’ha fet gaudir, on m’he desesperat i on he après coses que desconeixia totalment.

Ara, toca desconnectar. Al setembre ja us explicaré el nou destí i la nova aventura. Bon estiu a tothom!

Divendres vam agafar un retolador i vam guixar una paret. I no era una gamberrada, era feina. En José Antonio Galaso i jo estàvem definint quines eres les funcions de la persona que haurà de fer l’acompanyament dels ciutadans al Citilab.

I enlloc de fer-ho assegudets a una tauleta de reunions, ho vaqm fer de peu, al mig de l’espai comú, escrivint en una de les parets de vidre que hi ha al primer pis. Una manera diferent de treballar, compartir i provocar. Ell us ho explica amb més detall en aquest article del seu blog.

(Les fotos de la “guixada” a Flickr)

Si voleu saber més coses sobre les dissonàcies, us recomano el col·lectiu Disonancias.com, com ells mateixos es defineixen:  “una plataforma para impulsar la innovación abierta y colaborativa entre artistas y empresas”. L’artista no sempre cal, la metodologia funciona amb tothom. Seguiré experimentant en aquesta línia; encaixa perfectament amb les necessitats de treball en grup que tindré amb nous projectes que falta poc perquè arrenquin. Ja explicaré. I si voleu agafar el retolador i passar a l’acció, endavant!

20 de juny. Dissabte. 28 graus. Enlloc de ser a la platja, una part de l’equip del Citilab està en moviment constant al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Per què? Doncs per fer realitat la primera retransmissió via telèfon mòbil que mai s’ha fet del Sónar, el festival internacional de música electrònica i art multimèdia més important del panorama actual.

En col·laboració amb ScannerFM, la ràdio online que emet l’àudio del festival per Internet, l’equip Citilab ha retransmès en directe les imatges i el so real de tot el que estava passant al Sónar Dia. El com és el que diferencia la iniciativa de tot el que s’havia fet fins ara en aquest festival.

Els càmeres han estat cinc persones que armades de telèfons mòbils enregistraven en vídeo tot el que passava (moderns, guiris, música, colors, sorolls…). Cada telèfon mòbil estava connectat a Internet via wifi i enviava el senyal que enregistrava al servidor que emetia en directe per Internet tot el que veien aquests mòbils. A més, una webcam oferia també una imatge perfecta de tot el que passava dalt de l’escenari.

Entre el públic hi havia un munt de mòbils que estaven enregistrant la bogeria que s’estava vivint al CCCB, però només cinc, els del Citilab, ho estaven explicant en directe a Internet en aquesta pàgina.

Tot i la calor, la gentada i el cansament d’un munt d’hores de retransmissió (des del dijous 18 a les 17h fins el dissabte 20 a les 22h), no es podia abaixar la guàrdia. Com sempre, en algun moment la tècnica decidia fer la seva i algun telèfon mòbil perdia el senyal wifi i per tant, una de les pantalles de la retransmissió per Internet quedava en blanc. Torna a tocar tots els botonets del mòbil, creua els dits i… sí, tornem a ser en directe. El guiri moderníssim que fa estona que fa monades davant la nostra càmera del mòbil, finalment està triomfant en directe per Internet.

Pots veure totes les fotografies a l’àlbum de Flickr.

Començo una nova aventura al Citilab: l’Expolab. Un nou projecte que ha d’unir tres coses:

• el vestíbul del Citilab (preciós, enorme, lluminós i buit).
• els citilabers: els usuaris del Citilab, que volen i poden fer milions de coses.
• la necessitat de generar coneixemnt i compartr-lo per part del Citilab.

D’aquest còctel explosiu n’han de sortir exposicions interactives i col·laboratives fetes pels propis citilabers.

Ho podeu seguir tot en directe des del blog del projecte Expolab.

Treballar al Citilab és diferent. En alguns moments, millor que qualsevol altra cosa, en d’altres, pitjor. No ens enganyarem. Però el que segur és, és que és diferent. Aquest dimecres ens ho vam tornar a demostrar.  Com vaig explicar en un post anterior, estem immersos en un procés de re-definició, de saber què fem, per què ho fem, i sobretot, amb qui ho fem.
Fotos del pollastre de dimecres. L’Ángel de 91 anys tencant el gel amb la Mjou, detall de les respostes, i alguns dels participants escrivint i enganxant al mural.

Amb les premises que no hi ha veritats absolutes, que nosaltres (els treballadors del Citilab) no tenim totes les respostes i que els usuaris del centre són un dels eixos bàsics d’aquesta bogeria, aquest dimecres vam muntar un experiment fantàstic per donar resposta a les preguntes que ens estem plantejant.

• Material: tres rotlles de paper d’embalar de colors, cartulines de tres colors diferents, retoladors, goma d’enganxar (pegamento de tota la vida) en esprai, càmera de fotos, càmera de vídeo.
• Espai: zona del fons de la la zona polivalent de la planta baixa del Citilab.
• Participants: sis persones del Citilab per dinamitzar el pollastre i totes les persones que en aquell moment hi havia als ordinadors, des de l’Ángel, de 91 anys, fins a l’Àlexut per  de 6.

Què va passar sacsejant aquest còctel?

Doncs que vam disfrutar, tots, uns i altres, i que vam aconseguir un material preciós i amb molt contingut per definir qui som i sobretot, què hem de fer amb els usuaris. En José Antonio Galaso, promotor de la idea, ho explica molt bé en el seu blog.  El fet, és que vam enganxar el paper d’embalar de colors a la paret i vam plantejar tres preguntes:

• Què és el Citilab?
• Què fas al Citilab?
• Com t’emportaries el citilab a la muntanya? (per poder presentar les respostes al PireneLab d’aquest cap de setmana).

Tots els participants van omplir les cartulines dels diferents colors amb les seves respostes i ls van enganxar a la franja de paper d’embalar que corresponia. El resultat, un mapa perfecte de la visió que tenen els usuaris del Citilab d’aquest edifici ple de bojos.  En un altre post us posaré alguna de les respostes, però la gran conclusió és que el Citilab és allò que vol qui el fa servir, no hi ha una única definició, un sol ús, una sola manera de veure’ls. És diferent, com les persones que l’habiten. El proper pas… estaria bé que la propera vegada fossin els citilabers (usuaris del centre) els que ens fessin les preguntes a nosaltres. Segur que ho farem.

Aquest diumenge es van celebrar les eleccions al Parlament europeu. La Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, on dono classes, va muntar una jornada de simulació professional on els estudiants feien la cobertura de la nit electoral per a quatre mitjans i suports diferents: premsa, ràdio, televisió i Internet.

Els nostres alumnes -compartits amb l’Eva Domínguez i el Javier Díaz Noci- de Redacció i Taller d’Internet van fer servir el mitjà de comunicació creat per a l’assignatura, redacciodigital.com, per fer la cobertura informativa a Internet. Eren vuit persones. Tres a la redacció central (a la facultat) i cinc més repartides entre les seus electorals dels principals partits. L’objectiu, explicar a la xarxa què donava de sí la nit electoral i oferir una visió diferent dels fets des de les seus on s’havien citat els partits (estil contracrònica).

Els resultats d’una nit de feina intensa van ser:

• Notícia principal: El PP guanya i aprofita per atacar Zapatero.
• Contracròniques en directe: els alumnes van ser servir l’eina coveritlife.com per explicar en directe què passava des de les seus.
• Article d’opinió sobre l’abstenció: Calen més Obames i més Yes we cans.
• Article previ: Què és el Parlament europeu.
• Notícia de context: Els escons del Parlament europeu, dividits per països.

El covertitlife que van fer és una joia. Des dels missatges que s’enviaven des de la redacció, fins a l’explicació que a CiU s’estava veient el Barça-Unicaja en pantalla gegant, passant pel carinyós “Hola Albertito” d’Alícia Sánchez-Camacho a Alberto Fernández-Díaz. I tota aquesta feina la van fer sols. Els professors els vam donar les línies mestres de la feina, però ells van decidir com una redacció quins seria el sistema de treball, les eines que farien servir, etc. Una feina impressionant. Felicitats!!

Com alguns sabeu, fa uns mesos que estic treballant al Citilab, un centre brutal que des de Cornellà treballa per unir la innovació, la tecnologia, la creativitat i la societat. No és fàcil. De fet, en aquesta casa la mateixa innovació comença per la manera com treballem, de manera col·laborativa i transeversal. Insisteixo, no és fàcil. I si a això hi sumes que tots els que ens hem trobat en aquesta aventura exercim una autocrítica incansable, ja us podeu imaginar.

Ara mateix ens trobem en un procés de repensar el projecte, repensar-nos a nosaltres mateixos com actors d’aquesta pel·lícula i redefinir què és el Citilab. En Ramon Sangüesa ja va donar el tret de sortida en el món dels bits a aquesta reflexió dins els seu blog Conectando que es gerundio. Però la cosa no acaba aquí.  En José Antonio Galaso, Coordinador de projectes del Citilab, amb la impaciència que el caracteritza, com diu ell mateix al seu blog Historias de un sin oficina, s’ha deixat estar de discursos i ha passat a l’acció. Amb la intenció d’innovar i experimentar amb la manera com treballem, ha agafat totes les seves coses i s’ha instal3lat a l’Open surf, l’espai de l’edifici obert als citilabers perquè facin allò que vulguin amb  la tecnologia. Instal.lat en un espai que no ha estat pensat com a lloc de treball, comença l’aventura. Però aquest no és l’únic espai des d’on treballa; són diversos i van creixent. En aquest mapa podeu veure les seves ubicacions.  És possible treballar sense despatx?

Si voleu seguir el sin-oficina ho podeu fer des de:

• Blog: Historias de un sin oficina
  
• Pàgina de Facebook: Sin Oficina
• Twitter: @sinoficina
• youtube: sin oficina
• blip.tv : sin oficna

Les meves alumnes (sí, totes noies!) de l’assignatura Infotecnologia II de la llicenciatura de Periodisme de la UIC ja han entregat la seva pràctica final: el reportatge multimèdia. Al llarg del curs han a près, entre d’altres coses, a escriure a Internet, correcta utilització dels enllaços, fer servir la xarxa com a font d’informació, publicar a Internet, fer entrevistes online, utilitzar eienes 2.0 amb ús informatiu, etc.

La cirereta del pastís del curs era el reportatge multimèdia, que han fet en grups de tres persones. El tema l’havien de triar elles, però havia de tenir un fons informatiu i d’actualitat. Les discussions i voltes van ser interessants al voltant d’aquest punt. La crisi en protagonitza bona part. Els resultats, força bons, i en alguns casos, molt bons. Us convido a veure’ls. Tingueu en compte que les càmeres que han fet servir no són professionals, sinó les seves personals, així que no s’ha de jutjar la part tècnica, sinó el contingut.

Torna el 080 Barcelona Fashion, per Lara Barrera, Lara Macip i Cristina Suárez.

Ser un niño alérgico, per Marta Cardona, Nathalie Moeller i Sílvia Muñoz.

Crisi transparent als vols de low cost, per Laura Llauradó, Cristina Paniello i Mireia Portabella.

Cómo afecta el turismo a Barcelona, per Olga Escario, Inés Granados i Núria Pérez.

La crisis provoca que los españoles vayan menos de bares, per Paula Aguilera, Ana Escudero i Laura Marín.

El desempleo: la crisis de la confianza, per Andrea Rodríguez i Christel Torres (per problemes de format només han pogut publicar el text, però no el vídeo).

El diari digital lainformacion.com acaba de veure la llum. L’equip, que en bona part pertanyia a Prisacom, proposa per començar aquesta nova aventura una visió de com serà el periodisme l’any 2025.

Els punts més destacats que plantegen per al món de la comunicació d’aquí a 15 anys són els següents:

• La premsa va viure una revolució entre els anys 2008 i 2011.
• El 2025 no ha desaparegut del tot la premsa escrita: aguanten els gratuïts i capçaleres importants, que es publiquen a Internet de dilluns a divendres i s’imprimeixen els caps de setmana.
• La desconfiança dels joves cap a marques antigues i els seus problemes econòmics provoca que els blogs i mitjans digitals els prenguin bona part del públic.
• Els anunciants fan servir cada cop més la Xarxa.
• Els periodistes treballen on volen, no cal ser a la redacció.

Des de la mateixa pàgina podeu llegir el relat complet d’aquesta visió futurista del món del periodisme.